ÒLIBA 2024

 

No soc gens aficionat a les arts endevinatòries, sempre he posat el muscle al costat de la ciència com ho feia en nostre savi medieval Ramon Llull: astronomia, sí; astrologia, no. Sempre al costat d’allò tangible, la seua Art atenyia a tots els àmbits de la saviesa humana. El seu propòsit, això sí, era utòpic, que no impossible. Sobre la tolerància, Jesús Tuson en va parlar[1] amb molt de trellat i proposava amor a les diferències; així, entre les persones hi ha motius per a tot.

Si algú es diverteix, o creu o s’apuntala en alguna creença, cal respectar-ho tot mentre no vinga amb algun pla messiànic per a salvar-nos de l’error en què la resta viuen. Si algú creu que han de vindre els extraterrestres a salvar-lo de no se sap què, doncs bé, tant se’m fa. Si algú espera el carro de foc travessant el cel i un judici final, doncs, bé, que busque bons advocats. Des de l’antiguitat hi ha un munt de “misteris” sense resoldre i hi ha qui viu d’això, de repassar misteris i no resoldre’n cap. Cada vegada, més misteris, més extraterrestres i més foc a l’avern. Si algú m’ho pregunta, li ho diré. Preferisc posar-me a la vora del nas un bri d’alfàbega, de romer, de pebrella, d’herba-sana o de timó. També preferisc que m’òmpliga el nas l’aroma d’un bon bolet, un lactarius deliciosus, per exemple. A la boca un bon mos de menjars plans i tradicionals, a les orelles una bona música o paraules de vellut o refilets d’ocells menuts: a la vista, una vall verda i blanca serpentejada per un riu i, al tacte, la pell de l’estimada. Me n’aniré a l’infern? De cap de les maneres, ja ho deia ben clarament un antic poema arabigoandalusí:

Oh! Gent d'al-Andalus

que bé que viviu!

Aigua, ombra, rius i arbres.

La vostra casa

és el paradís de l'eternitat.

Si jo triara, no ho dubtaria.

No tingueu por d'anar a l'infern:

a qui ja viu al paradís

no se'l pot castigar.

 

El cas és que enguany m’he adonat d’un fet curiós. En explicar-lo, algú em dirà que això és numerologia. De números sí que va la cosa, tant se’m fa, m’ha fet gràcia i punt.

De xiquet em van ensenyar a l’escola a comprovar les operacions matemàtiques amb la prova del 9, en la qual, el 9 equivalia a 0 perquè mai sumava. Així, el número 522 era igual a 0 perquè 5+2+2=9 i, per tant, 0. 57= 5+7=12 (1+2)=3. De vegades jugue a reduir números a la mínima expressió. Per exemple, quan em trobe en un embús a l’autovia em pose a reduir el número de les matrícules dels cotxes del meu voltant i sempre busque algun número (natural o sumat) que simplifique l’operació. Per què dic açò?

Em prenc les “cabanyoles” com un entreteniment d’observació i un joc de projecció o previsió. Hi ha les “anades” que són els 12 primers dies del mes d’agost que correspondran a un mes començant per agost. Després hi ha les tornades que corresponen als 12 següents dies del mes d’agost però en sentit contrari, és a dir, el dia 12 d’agost correspon a juliol i el dia 13,comptant endarrere, també fins arribar al 24 que torna a ser agost. Doncs bé, mirant els resultats d’anades i tornada juntes (sempre s’ha dit que les tornades són més segures que les anades) em vaig trobar aquest fet curiós:

 

Anades	tornades	suma	Número reduït
1 agost	24 agost	25	7
2 setembre	23 setembre	25	7
3 octubre	22 octubre	25	7
4 novembre	21 novembre	25	7
5 desembre	20 desembre	25	7
6 gener	19 gener	25	7
7 febrer	18 febrer	25	7
8 març	17 març	25	7
9 abril	16 abril	25	7
10 maig	15 maig	25	7
11 juny	14 juny	25	7
12 juliol	13 juliol	25	7

 

Resulta un fet curiós que algú, en veure la coincidència, dirà que el número 7 és màgic i no sé quants romanços més. El número màgic és el que hi ha al dècim premiat amb la grossa de Nadal. Se sumen com se sumen els números sempre donen 7 com a resultat. Per exemple agost: 1+2+4=7 / 1+24=25, 2+5=7. Ja està, poca cosa més a dir que la gràcia de la coincidència.

Feta la carta de presentació, comence a exposar el que el meu entreteniment ha vist a través d’un oracle casolà sense sacerdotesses ni escolans d’amén que voltegen les seues faldes.

 

GENER 2024

El mes de gener comença ensopit, tot s’apaga, diuen, i gener ve sompet com el final de desembre de 2023, insípid. Però eixe arrossegament de cuc arcaic s’acaba a la segona setmana del mes. Mourà el llevant i un tren de tempestes arruixarà tot el territori, aigua beneïda. Ah! De fred, també en tindrem, cal no oblidar, malgrat l’arrossegament, que estem a l’hivern. Clar, com que darrerament estem acostumats a uns hiverns suaus, ens sorprendrà el fred, eixe fred que, en tocar la cara, ens deixa la pell erta i tesa; la sang puja a sufocar la hipotèrmia i ens deixa la punta del nas roja com un senyal d’avis de perill.

Compte, doncs, perquè en arribar la tercera setmana podria haver-hi una conjunció atmosfèrica: llevant, núvols i fred. Podria esdevenir-se l’alquímia, la barreja, la metamorfosi: la neu. Recorde quan, de menut, mirava a través de la finestra de casa les volves grans, enormes, que queien quasi ingràvides i silencioses, boniques i atractives. Una cortina de volves que després, inútilment, tracten d’imitar les cortines de les dutxes. Bé, per a la tristesa dels xiquets, xiquetes i grandots, la neu només quallarà a les muntanyes, ja que la lluna no està en la posició ideal perquè qualle la neu. Gaudim de l’espectacle efímer d’una nevada.

Aquest temporal també deixarà aigua a les zones menys elevades, les tradicionals terres costaneres del sud del golf de València i del nord marítim d’Alacant.

 

FEBRER 2024

Febrer és un mes de transició, una corretja curta que només té 28 dies, enguany, per dur la contra, 29. Entre el papa Gregori i els emperadors romans es van fer un embolic que aquest apèndix resol com pot. De vegades també és divertit: els ametlers, que ja s’havien carregat de flors al gener, ara bufen les gemes de totes les branquetes, les fulles volen guaitar la intempèrie per tal de protegir les flors sortudes que han estat pol·linitzades per uns insectes cada vegada més herois, vestits de camuflatge contra tanta arruixada. Visca els insectes!!!!

Hi haurà dies de solet, eixos típics que els gats busquen on el sol arriba sense fer molt de soroll; també hi haurà dies de quedar-se a casa, arraulits amb una flassada al sofà, com ho fan els gats més agollats (els que tenen més “morro”, la paraula encara no la recull el diccionari i ma mare la deia de seguit).

La primera meitat del mes, calmada, fresca, amb el solet volent-se desempallegar dels rigors de l’hivern. Els canvis vindran cap a finals de la segona setmana; núvols de procedència marítima, que han carregat aigua a la mar, vindran cap ací a descarregar-la, sembla que el nord i el sud del territori estan més exposats a la irrigació natural.

El mes acabarà buscant l’últim dia d’afegit amb uns rajos del sol tímids i amables que els gats tornaran a buscar, ja que aquest hivern vol ser llarg, sense massa intensitat, però llarg.

 

MARÇ 2024

El més remarcable d’un mes tan optimista i primaveral és el vent. Les anades l’han marcat molt clarament; les tornades el confirmen i el liquiden.

A veure, fallers i falleres de totes les contrades on en fan: estigueu tranquils, per a la festa hi haurà un parèntesi de vent, les falles no cauran; ara bé, de la pluja no sé si ens lliurarem.

D’una banda, el mes començarà fresquet. Les serralades del sud de la ibèrica rebran núvols, trons i aigua certa. Aquest festival atmosfèric (“Celúriafest”, per posar-li un nom modern) vol desplaçar-se cap al sud. Eixe és el temor: avança el mes i Celúriafest alhora. Durant las setmana fallera encara es podrà escapar algun núvol (dels que s’han comprat masclets) a veure la Crida, la “plantà” no la veuran.

El mes acabarà amb sensació de caloreta (“caloré faller”, no) que alguns aprofitaran per posar-se la desitjada mànega curta i menjar-se la ona mentre s’enlairen els catxirulos.

 

ABRIL 24

Abril rima amb mil, ja se sap. Doncs aquest mes d’abril va ben rimat. A començaments de mes i encara amb el record de la mona passant per la gola vindrà un oratge fresquet, que no fred, arribaran núvols i començaran a descarregar d’una manera tímida, com si el s núvols no saberen que ací estan en el país que no sap ploure.

Cap a mitjans de mes eixos núvols es faran forts apegats a les serralades, menjant-se-les, ocultant-les. Deixaran la terra ben assaonada amb eixis gotes grosses que han fet famós el refrany de la rima de mil. Així acabarà el mes, nuvolades, tros, tempestes, clarianes, moviments de vaivé.

 

MAIG 2024

Maig és el mes que mostra l’estiu, potser ens dirà com ve l’estiu. Hi ha vegades que no permet llevar corfolls de roba (allò del “40 de mayo”) i n’hi ha que, sobtadament, se n’ha d’anar tot fora.

Començarà el mes calmat, pausat, tranquil amb algun ruixat residual que venia del mes anterior, poca cosa i cap a les serralades que atrauen les tempestes. Després vindrà la calor, suportable i, fins i tot, desitjada que acabarà rebentant amb una ponentada cap a la tercera setmana. La resta dels dies, “plans” com els personatges dels llibres de cavalleria.

Però a traure’ns de l’ensopiment vindrà el cavaller de blanc, el nostre Tirant, personatge redó, armat de cavaller, pujat al cavall i amb la penyora de la Carmesina. No serà un canvi dràstic, però s’agrairà i trencarà amb la mansuetud i la posterior ponentada. El cavaller de blanc obrirà les finestres perquè entre l’aire, a ell li ho haurem d’agrair.

 

JUNY 2024

Juny sí que té la porta i la clau de l’estiu, l’entrada serà discreta, sense fer soroll, caloreta bona per a les tomaqueres i les solanàcies en general. Llum del nostre Sorolla. Si algú té una sorollera, ja podrà veure el fruit si és que els insectes han pol·linitzat els arbres.

A començaments del mes hi haurà qui renegue per no poder anar a la platja a prendre el sol, sol d’estiu, s’entén. A la vora de la mar el llevantet, fins i tot serà fresquet. Algunes colles de núvols adolescents es passejaran pel cel mentre trien el lloc on madurar, on poder condensar-se i tornar a la terra a reiniciar el cicle.

Sembla que a la segona setmana els núvols entraran amb més força, nuvolades majors d’edat que entraran com si s’estigueren manifestant pel cel. El golf de València serà un dels llocs elegits per a la condensació i posterior precipitació. L’aigua no se n’eixirà dels barrancs ni taparà els ulls dels ponts, però una remulladeta abans d’entrar l’estiu com una estampida de rinoceronts, va bé, va molt bé.

Després quedaran uns dies fresquets i, finalment, la calor, la que tots temem, la que torra tomaques i bada les pedres.

 

JULIOL 2024

Juliol és un mes canicular (canis maior dels romans, Sírius per a nosaltres) i farà calor, i tanta que en farà. Tot i això, caldrà matisar.

El mes començarà amb calor, però com que venim d’un final de juny calentet, no ens adonem, ja estem immersos a la boca del llop. Res que no siga típic i tòpic del mes de juliol. Enguany, cap a meitat del mes, sembla que vol escapar-se alguna tronada d’estiu, d’aquelles curtes i imprevisibles, sorolloses i intenses. És el moment ideal per a trobar-se amb la terra i inspirar aquella olor que fa l’ozó, una oloreta tel·lúrica i atàvica que ens fa tornar a llocs i moments de memòria infinita.

Al nostre territori, o almenys a les zones més costaneres no s’albira cap onada de calor, en tot cas, alguna apaivagada per la influència de la mar, que si no tinguera l’aigua tan calenta, esmorteiria molt més les calorades intenses. Mes de calor, potser “tormentós”, però no turmentós.

 

AGOST 2024

Els primers dies, encara caniculars, es presentaran calorosos (per a dir això no calia recórrer a l’oracle). Però entre les anades i les tornades hi ha una discrepància. Les que tornen marquen un mes avorrit, calorós, pesat i bascós. Lamentablement ja ens hem acostumat a eixa monotonia, a eixa classe d’estiu, governat per unes quantes onades de calor.

En canvi, les anades marquen entre la segona i tercera setmana moviment de núvols i vent de llevant. Si veiem el registre històric, el que marquen les anades era més “normal”, les tornades mostren el que darrerament vivim a l’estiu. El 23 ha tingut dues llunes plenes al mes d’agost, el 24 tindrem dues minves.

A veure, no faré ara un panegíric a favor de les minves (agradar-me, m’agraden), però sembla que la senyora de la nit hi té molt a dir. L’agricultura està molt pendent de les llunes, les sembrades, les plantades, fins i tot les collites depenen de les llunes; un arbre o una canya es talla en una determinada lluna de l’any si no volem que es corquen. La neu vol quallar en minva. A veure, m’agrada que hi haja dues minves. Així, ni que siga metafòricament, entre la lluna que creix (12 d’agost) i l’última que minva (26 d’agost) pot haver-hi moviment. Casualment és el que diuen les anades.

 

SETEMBRE 2024      

Novament hi ha discrepància entre les anades i les tornades, també hi ha, però, una coincidència: el mes comença i acaba en minva, menys marcat que a l’agost.

Les oronetes, enfiladetes al fil de la llum, encaradetes a la mar, parlaven del canvi de l’oratge. Però com que jo no conec el llenguatge “oronet” li ho he hagut de preguntar de nit a l’òliba: «diuen que el mes començarà calorós, però prompte vindran grans nuvolades que taparan totes les serres i en deixaran caure una de ben bona». Qui puc ser jo per dir que les oronetes no saben res de l’oratge?

Després de les tempestes hi haurà calor, però no tanta com diran les dones i els hòmens de l’oratge. A veure, calor, sí; però res que amb un parell de cerveses no es puga contraposar.

El mes acabarà amb calor, però del mes de setembre, amb un sol tombat, una calor tangent i els rajos debilitats per la posició de la Terra, ubicació tardorenca.

 

OCTUBRE 2024

Octubre és molt bon mes per a anar a la serra a practicar l’esport de caçadors de bolets; tot i això, les últimes calors del mes de setembre i les primeres del mes d’octubre han assecat la terra, els micelis han buscat recer i els pocs bolets que havien tet el capell, se n’han penedit. A veure, boletaires, en collirem, però més endavant.

Entre anades i tornades torna a haver-hi antagonismes. Les primeres mostren un mes ben humit, amb grans temporals que venen de la mar (de gregal o de llevant), amb una davallada important de les temperatures. Les tornades són més vulgars, més ensopides, més insulses. Pretenen que siga un mes pastoset i àrid. Esperem que les anades marquen tendència i, a partir del dia 10 comencen a entrar núvols, que abaixen les temperatures i que comence la festa. Primer entraran nuvolets decoratius i, a poc a poc ho cobriran tot i hi haurà temporals que ompliran les nostres reserves d’aigua, els rius abocaran alegria per on passen (tot i que poden pegar algun esglai). Collirem bolets al novembre, moltes vegades ho he fet amb la música de la fira (d’Ontinyent) a l’ambient.

 

NOVEMBRE 2024

Vol aquest mes ser som els antics, si més no, pretén intentar-ho. el mes comença amb la lluna nova i acaba amb el final de la minva, la lluna mostrarà totes les cares sense que sobre res. Així, les nits de les primera setmana seran fosques i fredes, o fresques, segons el termòstat de cada persona. Hi haurà ruixats dispersos, res altament organitzat.

A mitjan mes desapareixeran les nuvolades i es deixarà caure el fred, a plom, amb la lluna buscant el ple al cel i l’anticicló abraçant tota la nostra península. A Ontinyent, que hi ha fira, la gen no durà la roba d’abric al braç, faran la seua funció ben apegats al cos.

A veure, hi ha fred per a tot el mes, però és molt més marcat entre la segona i tercera setmana. D’aigua, ja ho he dit, poca.

 

DESEMBRE  2024

Dues llunes noves emmarquen el mes. Desembre començarà amb l’anticicló dominant el cel i amb nits fredes; els dies, amb el sol de gaidó, mantindrà el fred però apaivagat per la tebior dels rajos solars.

Cap a meitat del mes s’accentuarà el fred i l’arribada d’un temporalet pot fer arribar la neu a les terres altes i les serralades habituals. Bé, no cal fer-se massa il·lusions amb la neu, hi ha pocs senyals, però menys, seria res, o millor dit, cap senyal. De fre, ja ho he dit sí que en tindrem, més que en els dies precedents els quals han sigut molt “sompos” que, segons la primera accepció del diccionari «no té vigor, ni gràcia que és avorrit».

Pot ser un mes del calendari avorrit? I tant, ja ho veieu, mig mes de desembre sompo.

---

[1] Jesús TUSON, Històries naturals de la paraula, ed. Empúries, Barcelona, 1998

 

Si fullegeu aquest llibre salivareu de bona gana; a més, entrarà sense permís en els racons de la vostra memòria, aquella que inclou la pituïtària i altres solcs del cervell que, potser, no recordàveu que teníeu. El llibre sembla un receptari, que ho és, però no un de qualsevol. Ací hi ha personatges i històries que sobrevolen les receptes i rescaten elements que viatges per les vores de la memòria o que provenen de la més pura imaginació. Trobareu legionaris romans que es llicencien a la Safor, trilobits de. Càmbric, sàpiens que vivien a la vall d'Albaida, i moltes altres històries que us faran recordar abans de salivar. 

L’ÒLIBA 2023

 

Tindre casa ha estat una necessitat ancestral, la humanitat sempre ha buscat un aixopluc, com altres bestioles que ens acompanyen en esta aventura anomenada vida. Coves, cabanes, iglús, barraques, castells, masies o cases intel·ligents. Hom es troba a gust a sa casa, la tenim feta a la nostra mida, al nostre gust, satisfà les nostres necessitats.

Quan eixim de casa nostra, ja no estem a casa? La primera casa que tenim és la Terra, en totes les seues dimensions. De vegades es mostra amable i, altres no tant, per això necessitem una altra “casa” que tenim com a pròpia. De cases, en podem tindre més d’una, podem canviar-nos segons les necessitats; de terra, no en tenim una altra.

Les persones, la humanitat, des de la nostra perspectiva temporal tan curta, de vegades oblidem que fa 4.500 milions d’anys que la Terra ha lluitat per ser l’aixopluc de la vida, de la més diversa vida. Hi ha hagut daltabaixos, i de ben forts. Extincions quasi absolutes, i a tornar a començar. Això ha ocorregut unes quantes vegades al llarg de l’existència de la Terra. Per a la nostra desgràcia assistim en directe a una d’eixes extincions. Aquesta vegada és la nostra mà la que fa estralls. Volem tota la Terra per a nosaltres, com la nostra casa, de la qual tenim clau. De la Terra, no en tenim, però ens volem acomodar com si ho fora. I els altres éssers vius?

No cal posar-se apocalíptic, això és de pel·lícules, sèries de segona fila i premsa cridanera. La realitat és molt més cruel perquè només veiem el gel que es veu per damunt de l’aigua. Mentre ens sentim còmodes a les nostres cases, amb llum i gas (sotmesos a estranyes i incòmodes conjuntures) tot sembla anar bé, encara que bé no vaja.

El 2022 sembla ser un d’aquells anys en què la Terra (i les conjuntures) s’ha posat exigent; recordarem l’any per la sequera i els incendis. Hem vist els fons dels embassaments i dels rius. En descobrir-se els fons hi ha sorpreses: un campament de l’exèrcit romà a Ourense,  les pedres de la fam a Alemanya, un conjunt megalític a Extremadura o pobles sencers que, en omplir-se d’aigua, queden inundats i desapareguts. Però a casa nostra ha sigut un any passat per aigua, han brollat totes les fonts de tots els termes i els rius, fins i tot a l’estiu, porten aigua.

Al remat, ha arribat l’estiu, un estiu monòton, calorós, bascós i poc entretingut meteorològicament parlant. L’any que ve, si fem cas de les observacions, veurem caure l’aigua del cel en comptades ocasions. Altres anys hi havia molt a observar, molt a dir; enguany, no. Voldria estar en l’error, en un gran error. A veure, ho vaig dir el primer any que feia aquest joc de previsions. No he perdut mai eixa perspectiva perquè és un joc totalment acientífic i l’únic objectiu és passar-ho bé en l’observació, saludar la meua amiga l’òliba i compartir el joc. En el joc de l’any passat alguna cosa vaig atinar, casualitat o atzar. Ho he de dir, enguany he estat a punt de deixar-ho córrer de tan avorrida com era l’observació; tots els dies eren iguals, el tòpic del dia de la marmota, però bé, m’he fet endavant.

Recorde ara que l’estiu del 2021 va ser “fresquet”, la confirmació em va vindre un dia que veia l’oratge a A Punt i van posar una gràfica de temperatures dels estius dels anys anteriors al 22. Efectivament, l’estiu del 21 va ser molt més fresc. Recorde que la majoria de dies les muntanyes del litoral tenien capell, enguany han aparegut fora de comptes.

 

 

GENER 2023

                     El mes de gener és com el dijous de l’hivern, el rovell del fred. N’hauria de fer, de fred, però no pareix que en farà molt. A veure, no vol dir que anirem amb mànega curta, ans al contrari, haurem de dur bon abric al carrer i al llit. Ara bé, en les hores centrals del dia se sentirà l’amabilitat del sol a la pell, aquell solet que busquen els gats i el que sembla que ens acarona la cara. Algú es llevarà corfolls de damunt a ple migdia. De pluja, poca o, en tot cas, quasi testimonial. Entre la segona i tercera setmana del mes, és a dir, el rovell del rovell, podria moure alguna llevantada vergonyosa i banyar part del nostre territori.

 

FEBRER 2023

                     Qui haja anat a Bocairent en les festes dedicades a Sant Blai, pot imaginar-se com ha canviat l’oratge de fa 50 anys a ara. De fred, clar que en farà, però abans et quedaves carpit en un cantó i somiaves viure dins d’una estufa. Deixarem que siga la candelària qui ens presente la resta de l’any, ja sabeu, si plora... si riu... ja veurem què fa. En la meua acientífica observació em trobe com Jordi de Sant Jordi, el nostre poeta medieval d’origen morisc: “desert d’amics, de bens e de senyor”. Jo estic “desert de núvols, de pardalets i de vents”. Algun ruixat a primeries de mes pels llocs habituals de pluja, però de temporal, res de res. Hivern sec, com els deserts de gel.

 

MARÇ 2023

                     La Terra, en el seu periple astronòmic, comença a rebre la calidesa del sol, això en diuen primavera, és el mes que abandona l’hivern i el que fa de porta de la primavera. Com que l’hivern ha estat sec, aquest mes ens vol portar aigua, li costarà, però acabarà portant-ne.

                     Començarà fent caloreta, bones perspectives per a les festes falleres; els més agosarats acudiran a la vora de la mar, a rebre el sol, amb coneixement. Demanarem als efluvis atmosfèrics que l’oratge deixe fer la festa i, després, vindrà l’aigua, un bon temporal de gregal. A genollons l’esperem.

 

ABRIL 2023

                     Sembla que l’estiu d’enguany pega encara cabotades a la primavera de l’any que ve. La Pasqua arriba enguany prompte, fruit de la lluna plena com sempre, la de després de l’equinocci de primavera, el 20 de març, la lluna el dia 5 d’abril. Els xiquets poden esperar el dia de Pasqua tranquils si és que volen volar el catxirulo, o millor dit, si és que saben què és un catxirulo. A veure, els espavilats i espavilades, cal fer una aplicació del mòbil que vole un catxirulo? No, em sembla més divertit volar-lo en el camp.

                     De dies radiants, en tindrem molts, però de pluja, encara que si plou a l’abril cada gota val per mil, poca cosa, haurien de valdre per deu mil o més perquè anirem curts d’aigua.

 

 

 

MAIG 2023

                     Segueix el bon oratge, els amants del sol no voldran esperar al 40 de maig, ni al 15. Si volem veure ploure ens haurem de posar un vídeo antic, d’aquells que guardem al mòbil. Mira que voldria enganyar-me!

                     Tot i això, cap a mitjan mes farà una miqueta de frescoreta, un record que maig és un mes de primavera, que el sol, si vol mostrar la seua tirania, haurà d’esperar

 

JUNY 2023

L’any, atmosfèricament, és ben avorrit; les observacions oliberes ja mostraven eixa monotonia, el famós dia de la marmota. Juny, llevat d’alguna nuvoladeta a començaments de mes, no porta més que sol i calor. Ens acovardirem de tanta mansuetud atmosfèrica.

 

JUIOL 2023

                     Què hem d’esperar del mes de juliol: calor, i de la bona; ara bé, cap a finals de mes, tempestes fortes o molt fortes. Hem tingut dos anys seguits l’anomenat esclafit sec. Enguany, al festival de la medusa a Cullera va acabar amb tragèdia. Bé, esperem que siguen tronades d’estiu, que sempre n’hi ha hagut; ara bé, si l’atmosfera s’ha carregat de calor en els mesos precedents, és fàcil que rebente en algun moment.

                     Potser és el moment de fer un incís, un parèntesi. Sempre s’ha tingut en compte el mes d’agost per tal de fer aquestes prediccions; també he llegit que hi ha qui ho fa tenint en compte els dies del mes de gener. Bé, siga com siga, potser hauríem de tindre en compte els canvis climàtics al llarg del temps. Així, es diu “canícula” el període de temps en què fa més calor. Es diu així per una constel·lació que els romans anomenaven “Canis Major” (gossa major), en aquesta constel·lació hi ha una estrelleta anomenada “Canicula” (gosseta) pels romans. Es grecs l’anomenaven “Sirius”. Aquesta estrelleta, al mes d’agost, eixia just abans del sol i es pensava que feia augmentar la calor, per això es parlava de dies caniculars. Resulta que en l’actualitat, si volem veure Sirius just abans que isca el sol, cal anar al mes de setembre.

                     Pel que s’ha dit, caldria canviar els dies d’observació? O, simplement, enguany hi ha hagut l’estiu que hi ha hagut i ens haurem d’aguantar amb el que es preveu.

 

AGOST 2023

                     Els primers dies, com ja s’ha dit, caniculars, de llibre, calor d’estiu. La segona quinzena, després de la Mare de Déu Gitada (prepara la flassada), l’atmosfera s’anima, com correspons a un mes d’agost regular. Els núvols correran per tot el territori i l’aigua ens visitarà sense donar moltes pistes d’on caurà. Són tronades habituals a finals del mes d’agost, bona època perquè la serra vaja despertant els micelis, ara bé, cal esperar el mes de setembre perquè refesque i humisca la terra, si volem collir bolets a finals de setembre o primeries d’octubre.

 

 

SETEMBRE 2023

                     La primera setmana refrescarà, caldrà posar-se, a la nit, alguna manegueta al cos i una manteta al llit. L’estiu se’n va de vacances. Sembla que la segona setmana del mes ve humida, per primera vegada en tot l’estiu, el dia de l’observació, el Montgó s’ha posat capell. Un trenet de núvols es dirigien cap a la mítica muntanya de la Marina Alta empesos per vent de recorregut marítim. A més de la Marina, també cal esperar ruixats per les comarques centrals del País Valencià, ja que, a poc a poc, la resta de muntanyes, com ara el Montdúver, han anat cobrint-se el cap amb un barret vaporós.

                     El mes vol acabar, altra vegada, recobrant la calor que s’havia perdut a causa del temporal.

 

OCTUBRE 2023

                     Octubre vol se una extensió de setembre, però no, la segona setmana tallarà de soca-rel la monotonia. Una dana cobrirà de núvols tot el territori, almenys la part central, el golf de València. En algun lloc d’eixe extens territori descarregarà l’aigua com a casa nostra sol ocórrer, és a dir, sense coneixement.

                     Les nits aportaran frescor. A poc a poc, el fred anirà ocupant el lloc que li correspon i trobarem acollidores les nostres cases ()no oblidem que el carrer també és acollidor)

 

NOVEMBRE 2023

                     D’un temps ençà, és fàcil veure la gent anar a la fira d’Ontinyent amb mànega curta a ple migdia. El 2023 sembla que serà un d’eixos anys. Entre el 10 i el 20 del mes farà una miqueta més de frescor; de nit en farà a tota hora. Mal assumpte per als boletaires, si, damunt, fa quatre ventolades, com sembla que farà, s’acaba la temporada. Ara bé, a Castelló, a les serres, vull dir, no sabran què fer d’ells.

 

DESEMBRE 2023

                     Ja ve el fred, usarem els diferents sistemes de calefacció per tal de condicionar les cases. Els núvols, de decoració. Potser vindran un parell de temporalets, així, en diminutiu, per les comarques centrals del nostre territori. Potser en les comarques més humides en tinguen dos.

                     No he nomenat la paraula “neu” en tota la predicció perquè no se’n veu ni una volva. Potser els cims més alts s’enfarinen. Poca cosa, com tot l’any, poca cosa.

 

JOCS DE SEMPRE, PER SEMPRE

 

 Es tracta del llibret que ha regalat la comparsa dels Llauradors en la capitania cristiana de l’any 2022. M’ha encisat, m’ha fet recordar, m’ha fet obrir els ulls, es mereix un gran aplaudiment i un sincer reconeixement a tots i totes els/les participants en aquesta meravella. Quasi no veig l’entrada de la resta de comparses mentre fullejava el llibre, la falta d’ulleres per a llegir va impedir la temptació. Però, ja us dic, m’ha fet pensar, conec tots els jocs, però si els haguera d’haver reunit una sola persona, hauria estat impossible.

Precisament, el fet de ser coral aporta gran interés al projecte. Després de les festes l’he llegit amb calma i, qui té edat suficient, va recordant-los tots, un per un; però, ni en una dia de tren els hauria pogut recordar tots. Per això vull aplaudir i tornar a aplaudir la iniciativa.

Tots aquells jocs formen part de la nostra cultura, en el sentit més ample del terme. Mentre llegia, recordava i pensava: “Redell” Pareix que siga d’Ontinyent!” Vull dir que he rebut una sacsada a la memòria i la rebrà tot aquell que llija el llibre. Els que formem part d’una cultura compartim jocs, vivències, cançons, maneres de fer, romanços, compartim, en definitiva, cultura popular, concepte que Joan Fuster en Sagitari (1985) va tractar d’aclarir: «Això de la «cultura popular» és, en teoria i en la pràctica, un embolic molt gros. Sempre he trobat que és una fórmula confusionària. Alguna vegada –¡mea culpa!–, induït per la lectura de Gramsci, també jo he parlat d’una possible «cultura nacional-popular», però em sembla que divagava. Només hi ha una «cultura». Fins i tot la «contracultura» no és sinó una «cultura» més sofisticada que la de les universitats i les acadèmies». Després matisa i aclareix: «Tal com funciona el món en què vivim, si la «cultura» ha de ser «popular», o volen que siga «popular», només té un camí: el de ser barata, i el de preparar-ne o estimular-ne la demanda. Amb els sistemes d’ensenyament vigents –i no sols el carpetovetònic–, les criatures abandonen els estudis, elementals o superiors, amb una escassíssima curiositat intel·lectual, i de vegades amb un odi formal a la «cultura». I, després, els preus». Si algun joc és “barat”, cal buscar-lo en el recull que ha fet la comparsa de Llauradors d’Ontinyent, només cal gana de jugar.

El recull de jocs, cançons, instruments, etc, és lloable, ja ho he dit, una feina preciosa. Voldria fer algun comentari i, si se’m permet, afegir algun joc que he recordat i no hi he vist. En algun cas, potser no devia ser el lloc on posar alguna versió poc “edificant” d’aquells jocs. No ho sé, tot i això em permet fer algun apunt per si algú el vol recollir.

·       En el joc de la trompa, a més del típic joc del rogle, també jugàvem a veure qui la feia “bufar” o “brunzir” més, per a tal efecte calia llançar-la amb la màxima força possible. També jugàvem a posar-nos en un extrem del camp de futbol (al col·legi dels franciscans) i llançàvem la trompa enlaire cap a l’altra porteria. Si, en caure, la trompa ballava, guanyaves. El camp havia d’estar buit i els pocs espectadors/jutges a l’aguait. Una última cosa, jo, molt humilment, era un “crack” de la trompa en tenia dos amb el cap pla que pintava a ratlles de colors; les dos eren de carrasca i, quan em quedava dins del rogle, els companys anaven amb molt de compte de pegar-me un tito, ja que normalment es trencaven les que topaven contra les de carrasca. Encara les tinc.

·       Que jo recorde, quan eixíem de “costura”, que és com déiem a l’escola, abaixàvem de l’hospital al riu, parle de xiquets de 5 o 6 anys. Uns es posaven a una banda i altres a l’altra. El joc era simple, tirar-nos pedres, fer harca, paraula d’origen àrab que vol dir “moviment de tropes”. Algunes dones, impertèrrites, que llavaven al riu ens deien: «aneu espai, a vore si vos esporregeu» i seguien llavant. El més normal era tornar a casa fet un “acciamo” (ecce homo), ple de fang, banyat i, algun dia, amb algun trinxet al cap. Però, compte, que abans d’anar a casa encara passàvem per l’escala que connecta el mercat amb el Barranquet i ens deixàvem caure per la barana, que feia de tobogan. Amb el frec contra la pedra, els pantalonets curtets es foradaven. M’imagine la cara que faria ma mare en veure’m entrar a casa, com si vinguera d’una batalla campal, de qualsevol lloc llevat de l’escola. Per cert, em va costar molt dissociar la paraula “costura” de “escola”.

·       Jocs motrius. Alguna coseta tinc a dir. Jugar a reine, si es feia amb una pilota de paper o de drap, toca; però si es feia amb una pilota de vaqueta, el concepte prenia matisos.

Pel que fa als jocs de persecució, com ara la tula, hi havia dos versions que no he vist al llibre. En primer lloc, hi havia el “monstre” (o monstruo que déiem) en el qual, qui pagava perseguia la resta de jugadors, quan en tocava un, aquest també es convertia en perseguidor, així fins que anaven tots contra l’últim que quedava sense tocar. L’altre cas és el joc que déiem “Alicante”. Qui pagava, abans de començar a perseguir deia: «Alicante, el que estiga bovo, que s’encante i qui caiga un bac, que s’aguante». Valia tot, com es desprén de l’avís; ara bé, hi havia una particularitat i és que hi havia un lloc assenyalat que era “mare” i, si estaves dins, tenies protecció, no podien tocar-te. Encara hi havia una altra modalitat de persecució. En els dies de pluja en què no es podia eixir a l’aire lliure a jugar, ho féiem pels corredors del col·legi. Allí jugàvem al bou. Es tractava de la tula bàsica només que qui pagava era el bou i si t’agafava t’inflava a punyades a tort i a dret fins que se n’anava a per un altre; així, sense regles.

·     A l’estacadoret es jugava quan havia plogut, clar, i els camps estaven molls. A més de la modalitat explicada en el llibre, jugàvem al que anomenàvem “barcos”. Es feien dos cercles a una bona distància l’un de l’altre i, des de dins es tirava el clau en direcció a l’altre. On queia el clau es dibuixaven dues ratlles que connectaven el punt on havia caigut el clau amb el rogle (això era un barco perquè semblava la proa d’un vaixell). Seguies tirant fins que fallaves. Guanyava qui arribava al cercle de l’altre. Quan es fallava, el contrincant anava recuperant barcos del contrari.

·     Una noteta al voltant del “xurro”. Al llibre s’ha explicat amb una claredat com l’aigua del Pou Clar; ara bé, als adolescents dels anys 70, no sé si induïts per la moda hippie, el que més ens agradava era transgredir, bé, com tots els adolescents de tots els temps. Així, per a tirar-se al xurro, calia posar les mans en l’esquena d’algú dels que pagaven per tal d’amortir el colp. Doncs bé, hi havia una modalitat que era “tirar-se a l’oli pesat”, és a dir, sense mans (i possiblement sense dents). Amb aquella modalitat passava de tot: bacs esgarrifosos, collonets accidentats, sang a l’esquena causada pel frec de la roba amb la pell, etc.

·     Dos comentaris a l’últim apartat: joguets. Estic ben convençut que un xiquet amb una caixa de cartó i un pal desenvolupa molt més la imaginació que amb una videoconsola, que també en desenvolupa; la finestra de la imaginació en els humans menuts és ben gran i, a mesura que es fan major, va tancant-se. No a tots/es, val a dir. En el primer cas, el cap ho ha de fer tot; en el segon, ho donen quasi tot fet, encara que els xiquets que hi juguen imaginaran molt més que l’inventor del joc. Així hauria de ser. A veure, llegint “La flauta de paper de fumar” he recordat que els xiquets de la meua generació en féiem una amb l’ull d’una canya. Es pegava un estiró a l’ull, s’agafava el corfollet de fora, es tornava a enrotllar i, en bufar, sonava. L’altre joc, no conec altre xiquet que el fera. Jo era “monesillo” (escolà) de Sant Francesc (monesillo, pillo) i esperava amb certa ansietat que s’acabara la cera d’aquells ciris redonets que algú encenia per algun motiu pietós, bé per demanar alguna cosa, bé per donar gràcies. Bé, el cas és que quan es consumia la cera quedava l’esquelet del ciri que era metàl·lic. Amb aquells esquelets em feia uns avions al·lucinants, de mots models, ja que la base era una creu, després hi havia el cos cilíndric i acabava en dos laminetes que sostenien la metxa. Feia avions i coets, la taula de la màquina de cosir de ma mare (Singer) era el portaavions i el passadís el cel per on volaven aquells avionets.

·     Encara un darrer apunt. Com que tinc tres germanes, m’he inflat a jugar a la corda, a la goma, a les boletes... Per que fa a aquest últim joc, recorde que féiem un rectangle amb una ratlla enmig on posàvem tres o quatre boletes. Des de la ratlla calia tirar a veure si en tréiem alguna. Si no en tréiem a la primera, des d’on s’havia caigut es tirava.

Com que ma mare cosia, hi havia retalls a tort i a dret a casa, així que, assegudes en una cadireta al pati, passàvem moltes hores fent “modelets” per a les nines, cosa que agraïsc perquè encara tinc certa destresa amb l’agulla, poca cosa, cal aclarir.

Bé, per acabar amb aquest xicotet comentari, vull tornar a felicitar i aplaudir la iniciativa. Cultura, com deia Fuster, només n’hi ha una i, en aquest cas, parlem de la nostra. Mimem-la i tinguem-ne cura.                                                

                                                                                     Joan Torró

                                                                                   Setembre, 2022